Divendres va ser dels dies més durs que he hagut de passar. Dijous vem portar el Bitxu a fer-li una resonància i li van diagnosticar osteosarcoma, és a dir, càncer d'ossos. Teniem dues opcions: fer-li una biòpsia i, si no tenia metàstasi, amputar-li la cama i fer-li quimio (tot això duraria ben bé mig any) sense garanties de curar-se del tot o l'eutanàsia.
Per sort o per desgràcia, el humans podem decidir sobre la vida dels nostres animals; així que no vem tenir ni un moment de dubte, només hi havia una opció, l'eutanàsia. No podiem permetre que el nostre amoret (com diria la Santi) patís més.
Tot ha estat tant ràpid... no m'ho puc creure... En un mes el Bitxu s'havia aprimat 1kg... qui el coneixieu podreu valorar que en un súper gat (anomenat carinyosament tigreton) és molt! i últimament ja pràcticament no es deixava ni tocar...
És el gat més súper carinyós, mimós, pacient, bo... que he conegut mai. A vegades més que un gat semblava un gos. Que no es deixés ni tocar era simptoma que alguna cosa anava moooolt malament i la veterinària ens va dir que el càncer d'ossos és el dolor més dolorós després del part... pobre animal!!
Divendres, gràcies als companys de la meva feina, vaig poder disfrutar del Bitxu durant tot el dia. El vaig mimar fins al límit, vaig estar tot el dia al seu costat i després de dinar el Cris i jo el vem portar al veterinari. Es va adomir a la mà del Cris i després una injecció i ja està.
Ens queda el consol que va durant els 6 anys que el vem tenir al nostre costat va ser un gat mooolt feliç i moooolt mimat (això últim us ho asseguro!) i fins a l'últim segon el vem acompanyar. Va ser molt trist però a l'hora respiràvem tranquils pq sabiem que no patiria més.
Dissabte... uf! va ser el dia més trist des de la mort del meu avi... no se com explicar-ho; divendres sabia que l'endemà ell ja no estaria però encara estava amb ell. Dissabte em vaig aixecar i no hi havia cap pelut que em despertés amb la poteta a la cara, ni posés el seu cap sota la meva mà pq l'acariciés fins a l'avorriment. No ens arribem a adonar de lo que estimem algú ni de la quantitat d'hàbits que arribes a tenir en la convivència. Porto 3 dies adonant-me que de tant en quant, miro a la terrassa a veure si el veig, miro a l'habitació per veure si s'ha colat i està dormint damunt el coixí o penso en si tindrà menjar, si saltarà per damunt nostre mentre estem al sofà... saber que entraré a casa i no me'l trobaré o que no tornaré a sentir el seu alé o la seva escalfor mentre em "roba" el lloc al llit, em trenca el cor.
Sento molta tristor i un buit molt gran però també sento ràbia... ràbia de saber que el Bitxu ha hagut de patir el que va patir i no haver-ho sapigut abans i ràbia per pensar perquè li ha hagut de passar a ell...
Sigui com sigui, sempre estarà al meu cor... als nostres cors i mai de la vida hi haurà un gat com ell. Pq ell ha estat, és i serà únic!!
